Fill, els records mai s'obliden

Vaig néixer amb un avi mort, malgrat aquesta pèrdua no se gaires coses sobre el meu avi patern. Jo i el meu pare gairebé cada cap de setmana ens anem a pescar a Sant Feliu de Guíxols. De Bescanó a Sant Feliu aproximadament hi ha 40 minuts o 45 minuts com a molt, i durant el trajecte sempre ens anem explicant coses i anècdotes de molts temes diferents. Recordo que un dia, que el meu pare em va preguntar: - Pol, gaudeixes estan al meu costat? - Jo no m'ho vaig pensar dues vegades i vaig assentir amb el cap. Per dintre em preguntava << A que ve aquesta pregunta? >>. Ell com si m’hagués llegit la ment, ho va deixar anar: - El meu pare es va morir quan jo tenia 4 anys, i com et pot semblar, no vaig poder compartir moltes coses amb ell. - Amb aquesta reflexió em vaig adonar que he tingut força sort i que puc disfrutar del meu pare, en canvi, ell, no ho va poder fer.

Valladolid, 1972

Una de les poques coses que el meu pare recorda, hi havia una anècdota molt important per ell. Els meus avis vivien a Bonmatí juntament amb als seus fills. El meu avi solia anar a caminar per la vora del riu Ter, sempre es trobava a homes pescant sempre al mateix lloc. La pesca per al meu avi no era gran cosa, però sempre havia tingut curiositat per provar-la. Un dia, el meu avi abans de marxar a passejar es va emportar els seus tres fills a fer la ruta. Allà al mateix lloc de sempre, hi havia els pescadors, un d’ells coneixia el meu avi i es van apropar a saludar-lo. Es van passar una bona estona xerrant fins que un peix va mossegar l’ham; el meu avi sorprès es va fixar ven be com aquell home treia la carpa de l’aigua ja que mai havia vist una persona treien un peix de l’aigua. Un cop l’home va tenir la carpa fora de l’aigua el meu avi va començar a preguntar coses sobre pesca, se’l veia força interessat.

Un cap de setmana avorrit, la meva àvia es va endur a els dos germans grans a missa. El meu avi tenia que encarregar-se del seu fill petit, un càrrec bastant pesat. Amb tant de avorriment al final, va decidir agafar la canya de pescar que li van regalar per el seu aniversari i anar a pescar en el riu. Amb ell, es va endur al seu fill petit i tot els estris de pesca. Precisament, en aquell diumenge calorós, no hi havia ningú pescant. Amb tant de riu per ells dos, van triar el lloc on l’amic del meu avi va treure la gran carpa. Un cop tot llest, el meu avi tira el plom amb l’esquer a la altra banda de riu, a on justament es veien a saltar a carpes. El meu pare i ell es van passar una bona estona parlant, ja que no picaven. De sobte, el meu avi va fer un bot; el meu pare es va espantar a l’instant i el seu pare li va dir: - Mira Francesc! Estan picant!-. El meu pare exaltat comença a cridar: -Recull! Recull ràpid papa! Ràpid que no s’escapi! -. El meu avi en aquell moment estava molt feliç: li encantava veure al seu fill riure i també que un peix hagués mossegat l’ham. El meu pare quan va veure el peix fora de l’aigua és va posar a cridar i a fer salts. El meu avi reia i estava molt content de haver tret aquella carpa gran. Aquella pesquera per el meu avi i per el meu pare, va ser una font d’alegria.

Segons el meu pare, aquesta va ser la seva millor experiència que va tenir juntament amb el seu pare, i gràcies a ell, la pesca a ocupat una gran part de la seva vida, i de la meva també.