Pare i Fill

El meu avi tenia una gran relació amb el seu pare, feien moltes coses junts: caminaven per el bosc, plantaven mongetes a l’hort i inclús tenien una granja on els hi donaven de menjar a les vaques i a les gallines. Tenien molt bona confiança i s’explicaven de tot: un cop, el meu besavi, jugant amb un seu amic a la plaça del poble, va trancar sense voler un vidre de una casa amb un xut de pilota molt fort. Tots dos van marxar corrents i no es va saber qui va ser el culpable. Un cop va arribar a casa, el meu besavi va anar corrents a explicar-li el que va succeir al seu pare. Li va explicar tot, amb pèls i senyals, i el seu pare li va dir que si torna a passar que tenia que dir qui ha estat el culpable, perquè si no és com tirar la pedra i amagar la mà. Això és tenir una gran confiança amb un pare, i és una peça clau en una relació entre pare i fill.

Pare i fill

Un dels fets que el meu avi recorda clarament sobre el seu pare, tracte sobre l’exèrcit espanyol: El seu pare va haver de anar a Melilla l’any 1928 per formar-se com a membre de l’exèrcit espanyol. Segons el meu avi, el que recorda més que el seu pare li havia explicat sobre aquesta etapa a Melilla, és que es passen, es gaudeixen i es pateixen un munt de coses. El primer que li van dir al meu besavi quan va entrar a l’exèrcit, va ser que aprendria a ser un home. Eren molt estrictes, i també cruels.

Un dia, de bon dematí, va sonar la botzina com a despertador: Abans de les 8 tenien que estar uniformats i llestos per esmorzar i per passar llista. Doncs resulta que el meu besavi, aquell dia, no es despertava; els companys de l’habitació el van avisar i van intentar despertar-lo però resultava inútil. Tenia molta son i mig adormit, es va caure en les mans de la son. A l’hora de passar llista de membres, el coronel “Jiménez” va nombrar el seu nom. Ningú va contestar. Ràpidament, el coronel es dirigí a l’habitació on el meu besavi descansava. Encara estava adormit. El coronel va ordenar als seus homes, que se l’enduguessin a les garjoles de la seu militar. Es va passar el dia allà dins tancat, per culpa de la vagaria i son. Els seus companys el van anar a veure i es van passar mitja hora que tenien lliure per fer-li companyia. L’endemà, el meu besavi tenia que reunir-se amb el coronel. Quan va estar reunit amb el coronel, estava passant un dels seus pitjors moments de la seva vida. El coronel li anava explicant el grandíssim error comés. En aquelles èpoques, a la mínima t’enduies un greu càstig al damunt. En el cas del pare d’en Francesc, el càstig va ser de aixecar-se a les 6 del matí, i preparar l’esmorzar per tots els membres de l’exèrcit. Va ser un càstig dur.

Gràcies al càstig, el meu besavi va aprendre a part de no adormir-se més, a respectar les lleis de l’exèrcit i de tot arreu.

Quan li va explicar aquest fet al seu fill, li va recordar claríssimament que anés en compte per la vida, que es tenen que respectar a les lleis i a les persones, de tot arreu perquè les conseqüències poden ser greus, i segons quines, poden fer-te patir molt.

Tot això li va fer reflexionar sobre la vida i tenir més respecte a les lleis i als demés.