La nit estrellada s’alça sobre els
caps de la gent. Un aire càlid envolta els musics mentre toquen una versió de
l’últim èxit de Chuck Berry. Els joves ballen a la pista i els pares, asseguts
a les taules ja desparades, riuen mentre intercanvien anècdotes dels seus anys
de joventut. Poc se’n recorden del general Franco, avui és festa major i s’ha
de celebrar.
 |
| Elvis, "Hound Dog" |
“Oi tant que s’ha de celebrar!”
pensa la meva àvia tot movent-se al ritme del Rei. Li agrada molt l’Elvis,
sobretot aquelles cançons que et fan suar la cansalada, com diu la seva mare.
No para; algun gir per aquí, alguna estrofa per allà... Sent la música. No
s’adona que aquell noi amb sabates noves l’està mirant. No s’adona com li
brillen els ulls al veure-la gaudir de la seva cançó preferida. Només sent la
música. Ell en canvi, és conscient de tot, del seu somriure, la seva alegria,
la seva habilitat pel ball i que no te dots de cantant. Però això a ell no li
preocupa, només la vol conèixer. Amb aquest nou propòsit s’endinsa a la pista,
esquivant als ballarins del seu voltant. La meva avia segueix ballant, aliena
al que succeeix al seu voltant. Continua sense adonar-se que aquell noi de sabates
noves s’acosta amb pas decidit. “You ain’t nothin’ but a hound dog” va entonant
la meva avia “cryin’ all time”. No és fins que el meu avi li toca el braç, que
ella s’adona que ha cridat l’atenció d’ algú. I quin algú! Un noi ben plantat,
elegant d’ulls blaus. Hi cau rendida, encegada. Es diu Ramón i és de la Sant
Gregori, d’una família honrada que treballa a tort i a dret, tan els pares, com
els nou germans.”S’ha de tirar endavant la casa” va dir ell tot somrient.
Aquest va ser el primer cop que es
van veure, però no l’últim. D’ençà llavors, es van anar sumant escapadetes,
excursions amb bicicleta per les afores de Bescanó i alguna que altra cita a la
llista.
No hay comentarios:
Publicar un comentario