M'acomiado

Hola nois,

Avui és el dia; m’ha agradat força poder parlar-vos sobre el meu avi. Han estat uns texts molt emotius per mí, m’han ajudat a entendre coses sobre el passat, i com eren les coses abans. Gràcies a aquestes redaccions, he millorat molt la ortografia, i sobretot, la gramàtica.

Cada text, era una aventura més, tenia que buscar informació per parlar sobre el tema que havia escollit, i m’agradava, perquè el meu avi era feliç explicant-me les seves aventures. Ell per mi és molt, i veure’l feliç encara fa que sigui més important per mi. Ha estat una molt bona experiència, poder relatar la vida del meu avi.

M’ha agradat molt, tant a mi, com al meu avi explicar-me anècdotes sobre la seva vida. Doncs bé, aquí acabo el meu últim blog, estic molt agraït de vosaltres, i sobretot del meu avi. Em sap greu despedir-me, després de tants bons moments, pro ho haig de fer; necessito temps lliure per poder acabar de estudiar i fer els deures, i acabar l’ESO amb bones notes. Gràcies per la vostra col·laboració i el temps lliure per llegar els texts. Moltes gràcies.

"Hound Dog"

Agost de 1951, Bescanó

La nit estrellada s’alça sobre els caps de la gent. Un aire càlid envolta els musics mentre toquen una versió de l’últim èxit de Chuck Berry. Els joves ballen a la pista i els pares, asseguts a les taules ja desparades, riuen mentre intercanvien anècdotes dels seus anys de joventut. Poc se’n recorden del general Franco, avui és festa major i s’ha de celebrar.

Elvis, "Hound Dog"

“Oi tant que s’ha de celebrar!” pensa la meva àvia tot movent-se al ritme del Rei. Li agrada molt l’Elvis, sobretot aquelles cançons que et fan suar la cansalada, com diu la seva mare. No para; algun gir per aquí, alguna estrofa per allà... Sent la música. No s’adona que aquell noi amb sabates noves l’està mirant. No s’adona com li brillen els ulls al veure-la gaudir de la seva cançó preferida. Només sent la música. Ell en canvi, és conscient de tot, del seu somriure, la seva alegria, la seva habilitat pel ball i que no te dots de cantant. Però això a ell no li preocupa, només la vol conèixer. Amb aquest nou propòsit s’endinsa a la pista, esquivant als ballarins del seu voltant. La meva avia segueix ballant, aliena al que succeeix al seu voltant. Continua sense adonar-se que aquell noi de sabates noves s’acosta amb pas decidit. “You ain’t nothin’ but a hound dog” va entonant la meva avia “cryin’ all time”. No és fins que el meu avi li toca el braç, que ella s’adona que ha cridat l’atenció d’ algú. I quin algú! Un noi ben plantat, elegant d’ulls blaus. Hi cau rendida, encegada. Es diu Ramón i és de la Sant Gregori, d’una família honrada que treballa a tort i a dret, tan els pares, com els nou germans.”S’ha de tirar endavant la casa” va dir ell tot somrient.

Aquest va ser el primer cop que es van veure, però no l’últim. D’ençà llavors, es van anar sumant escapadetes, excursions amb bicicleta per les afores de Bescanó i alguna que altra cita a la llista. 

Mare i Fill

Tots els membres de la família de la meva besàvia, vivien a Sant Gregori. En aquelles èpoques els pobles eren tranquils, tothom es coneixia i es portaven bé. La meva besàvia va néixer en aquest poble tan bonic a casa seva. Va viure la seva infància en una casa de pagès, preciosa i molt ven cuidada. Actualment només hi queden ruïnes.

A Sant Gregori la feina que predominava era la de modista. Des de els 10 anys la meva besàvia cosia teles, i fins als 76 anys de la seva vida, no va deixar de cosir.

Mare i Fill

Com ja he dit abans, a Sant Gregori, tots es coneixien i es portaven bé. Gairebé tothom coneixia a la meva besàvia, i segons ells, els habitants del poblet, era una gran dona. Era molt simpàtica i es feia amb tothom, però ella considerava que les amigues amb qui més confiava, eren aquelles en qui podries demanar-li que et fes un favor en qualsevol moment, que estiguessin per tu i que et respectessin. El meu avi va nombrar dos persones en concret: la Dolors Rigau i la Joana Coll. Cada dia es trobaven i quedaven per jugar pels carrers del poble. Van passar milers de moments juntes, i tots desfruitant-los al màxim, i per ella, les amigues, eren un dels elements més importants de la seva vida.

La mare del meu avi va tenir 7 fills, però malauradament, dos se’ls i varen morir. El meu avi era el més gran de tots els fills i l’ull dret de la mare. Ella s’encarregava de molta feina, la de la casa i la del seu propi ofici; el seu home treballava al camp i no podia estar gaire per ells. Segons el meu avi, li encantava estar al costat de la seva mare: l’ajudava a fer les coses, l’educava, jugaven i reien junts... No es podia queixar; en aquells temps les coses eren complicades o tenir una mare així era un gran luxe. Generalment, la infància juntament amb la seva mare, va ser una de les millors etapes de la seva vida.

En els anys 30 o 40 les dones tenien el part a casa seu. Hi havia possibilitat que durant el part, el fill estigué sotmès a un risc de mort greu. Però gràcies a Déu, el meu avi, no li va succeir cap mena de problema. Al meu avi, la seva mare no li va explicar detalladament com va viure el seu part, però va dir amb quatre paraules, el moment del naixement. Deia que estava molt nerviosa i il·lusionada alhora, com cada dona abans de tenir el seu primer nadó. Després de tres quarts de patiment, al final es va proclamar oficialment mare. Tot va sorgir com la seda, sense cap mal. Però tots els seus parts serien així? Per mala sort el meu avi no tenia informació sobre el naixement dels seus germans.

La vida entre ells dos, va ser molt bonica i plena d’emocions; la vida amb una mare al darrere sempre ha estat, és i serà bona! 

Pare i Fill

El meu avi tenia una gran relació amb el seu pare, feien moltes coses junts: caminaven per el bosc, plantaven mongetes a l’hort i inclús tenien una granja on els hi donaven de menjar a les vaques i a les gallines. Tenien molt bona confiança i s’explicaven de tot: un cop, el meu besavi, jugant amb un seu amic a la plaça del poble, va trancar sense voler un vidre de una casa amb un xut de pilota molt fort. Tots dos van marxar corrents i no es va saber qui va ser el culpable. Un cop va arribar a casa, el meu besavi va anar corrents a explicar-li el que va succeir al seu pare. Li va explicar tot, amb pèls i senyals, i el seu pare li va dir que si torna a passar que tenia que dir qui ha estat el culpable, perquè si no és com tirar la pedra i amagar la mà. Això és tenir una gran confiança amb un pare, i és una peça clau en una relació entre pare i fill.

Pare i fill

Un dels fets que el meu avi recorda clarament sobre el seu pare, tracte sobre l’exèrcit espanyol: El seu pare va haver de anar a Melilla l’any 1928 per formar-se com a membre de l’exèrcit espanyol. Segons el meu avi, el que recorda més que el seu pare li havia explicat sobre aquesta etapa a Melilla, és que es passen, es gaudeixen i es pateixen un munt de coses. El primer que li van dir al meu besavi quan va entrar a l’exèrcit, va ser que aprendria a ser un home. Eren molt estrictes, i també cruels.

Un dia, de bon dematí, va sonar la botzina com a despertador: Abans de les 8 tenien que estar uniformats i llestos per esmorzar i per passar llista. Doncs resulta que el meu besavi, aquell dia, no es despertava; els companys de l’habitació el van avisar i van intentar despertar-lo però resultava inútil. Tenia molta son i mig adormit, es va caure en les mans de la son. A l’hora de passar llista de membres, el coronel “Jiménez” va nombrar el seu nom. Ningú va contestar. Ràpidament, el coronel es dirigí a l’habitació on el meu besavi descansava. Encara estava adormit. El coronel va ordenar als seus homes, que se l’enduguessin a les garjoles de la seu militar. Es va passar el dia allà dins tancat, per culpa de la vagaria i son. Els seus companys el van anar a veure i es van passar mitja hora que tenien lliure per fer-li companyia. L’endemà, el meu besavi tenia que reunir-se amb el coronel. Quan va estar reunit amb el coronel, estava passant un dels seus pitjors moments de la seva vida. El coronel li anava explicant el grandíssim error comés. En aquelles èpoques, a la mínima t’enduies un greu càstig al damunt. En el cas del pare d’en Francesc, el càstig va ser de aixecar-se a les 6 del matí, i preparar l’esmorzar per tots els membres de l’exèrcit. Va ser un càstig dur.

Gràcies al càstig, el meu besavi va aprendre a part de no adormir-se més, a respectar les lleis de l’exèrcit i de tot arreu.

Quan li va explicar aquest fet al seu fill, li va recordar claríssimament que anés en compte per la vida, que es tenen que respectar a les lleis i a les persones, de tot arreu perquè les conseqüències poden ser greus, i segons quines, poden fer-te patir molt.

Tot això li va fer reflexionar sobre la vida i tenir més respecte a les lleis i als demés.  

Fill, els records mai s'obliden

Vaig néixer amb un avi mort, malgrat aquesta pèrdua no se gaires coses sobre el meu avi patern. Jo i el meu pare gairebé cada cap de setmana ens anem a pescar a Sant Feliu de Guíxols. De Bescanó a Sant Feliu aproximadament hi ha 40 minuts o 45 minuts com a molt, i durant el trajecte sempre ens anem explicant coses i anècdotes de molts temes diferents. Recordo que un dia, que el meu pare em va preguntar: - Pol, gaudeixes estan al meu costat? - Jo no m'ho vaig pensar dues vegades i vaig assentir amb el cap. Per dintre em preguntava << A que ve aquesta pregunta? >>. Ell com si m’hagués llegit la ment, ho va deixar anar: - El meu pare es va morir quan jo tenia 4 anys, i com et pot semblar, no vaig poder compartir moltes coses amb ell. - Amb aquesta reflexió em vaig adonar que he tingut força sort i que puc disfrutar del meu pare, en canvi, ell, no ho va poder fer.

Valladolid, 1972

Una de les poques coses que el meu pare recorda, hi havia una anècdota molt important per ell. Els meus avis vivien a Bonmatí juntament amb als seus fills. El meu avi solia anar a caminar per la vora del riu Ter, sempre es trobava a homes pescant sempre al mateix lloc. La pesca per al meu avi no era gran cosa, però sempre havia tingut curiositat per provar-la. Un dia, el meu avi abans de marxar a passejar es va emportar els seus tres fills a fer la ruta. Allà al mateix lloc de sempre, hi havia els pescadors, un d’ells coneixia el meu avi i es van apropar a saludar-lo. Es van passar una bona estona xerrant fins que un peix va mossegar l’ham; el meu avi sorprès es va fixar ven be com aquell home treia la carpa de l’aigua ja que mai havia vist una persona treien un peix de l’aigua. Un cop l’home va tenir la carpa fora de l’aigua el meu avi va començar a preguntar coses sobre pesca, se’l veia força interessat.

Un cap de setmana avorrit, la meva àvia es va endur a els dos germans grans a missa. El meu avi tenia que encarregar-se del seu fill petit, un càrrec bastant pesat. Amb tant de avorriment al final, va decidir agafar la canya de pescar que li van regalar per el seu aniversari i anar a pescar en el riu. Amb ell, es va endur al seu fill petit i tot els estris de pesca. Precisament, en aquell diumenge calorós, no hi havia ningú pescant. Amb tant de riu per ells dos, van triar el lloc on l’amic del meu avi va treure la gran carpa. Un cop tot llest, el meu avi tira el plom amb l’esquer a la altra banda de riu, a on justament es veien a saltar a carpes. El meu pare i ell es van passar una bona estona parlant, ja que no picaven. De sobte, el meu avi va fer un bot; el meu pare es va espantar a l’instant i el seu pare li va dir: - Mira Francesc! Estan picant!-. El meu pare exaltat comença a cridar: -Recull! Recull ràpid papa! Ràpid que no s’escapi! -. El meu avi en aquell moment estava molt feliç: li encantava veure al seu fill riure i també que un peix hagués mossegat l’ham. El meu pare quan va veure el peix fora de l’aigua és va posar a cridar i a fer salts. El meu avi reia i estava molt content de haver tret aquella carpa gran. Aquella pesquera per el meu avi i per el meu pare, va ser una font d’alegria.

Segons el meu pare, aquesta va ser la seva millor experiència que va tenir juntament amb el seu pare, i gràcies a ell, la pesca a ocupat una gran part de la seva vida, i de la meva també.

A manera de preludi

Avui el meu avi fa 80 anys. En Ramon Navarro Moreno no està gaire bé de salut, llegeix el diari, escolta la ràdio i s'adorm al sofà. L'únic defecte greu és que té les cames molt dèbils i amb prou feines pot sortir al carrer. Jo crea que un fet com aquest - complir 80 anys - s'hauria de celebrar, no? Pensant i pensant, se'm va acudir una cosa; ell, quan tenia 30 anys i escaig, sempre anava a Sant Gregori amb la barca que travessava el riu Ter de Bescanó a Sant Gregori.. Ell, a Sant Gregori, tenia uns quants amics nascuts el mateix any que ell. Sempre quedaven en un bar del barri: xerraven i jugaven a la botifarra. Hi anava força sovint, tres o quatre cops a la setmana, tot i que a la meva àvia no li agradava. Fa molt que no els veu i un darrer retrobament, no estaria gens malament. 

Sant Gregori , 1962

El meu avi sempre recordava els fets que li havien marcat més a la seva vida.No tenia gaire memòria, però per sort, se'n recordava dels seus amics de Sant Gregori. Em va donar poca informació , però d'alguns noms se'n recordava.

Jo tenia previst fer la celebració el cap de setmana següent, i faltava poc. Havia de conèixer els amics de l'avi, i proposar-los la meva idea.

Un cop a Sant Gregori, vaig començar a buscar el bar on es reunien. Després de fer voltes per tot sant Gregori, el vaig trobar. Quan vaig entrar al bar, vaig preguntar a l'home del taulell si coneixia els amics del meu avi. Era un home vell i barbut. Li vaig especificar detalls sobre ells, i només li sonava un senyor. Segons ell deia que el seu nom era Emili Coll, i que vivia a dos carrers més enllà. No sabia exactament la casa on vivia, però ja em va donar una molt bona informació. Vaig buscar bústia per bústia i al final vaig torbar la seva casa.

Em va obrir una noia sud-americana que vaig suposar que cuidava de l'Emili. Vaig entrar a casa seu i em vaig trobar amb l'Emili assegut en una butaca i escoltant la ràdio. El vaig saludar, i li vaig preguntar si coneixia el meu avi, i així va ser, el coneixia. Em va explicar mil i una aventures que van viure, i jo li vaig proposar la celebració que plantejava fer. Ell hi estava d'acord, però tenia un problema; no tenia vehicle per moure's fins a Bescanó, i vaig pensar de fer la festa en el bar d'origen!

L'Emili també em va dir on vivien els altres amics, i vaig anar a casa de cadascun d'ells a oferir-los-hi. 

En principi tots podien; vam acordar el dia i l'hora, i només faltava celebrar-ho. 

Avui és el gran dia! L'avi no sabia on anàvem i estava ben preocupat. Un cop vam estar a la porta del bar, se li van il·luminar el ulls. Va veure els seus antics amics de feia quasi 35 anys! Crec que va ser un dia superemotiu per a ell i per a mi, i també per als seus amics.

Com totes les persones grans, de tornada a casa, l'avi em va explicar mil i una anècdotes viscudes per ell i els seus amics, i em va agrair la festa que li havia fet. Després de tota la feina feta, segons l'avi, tindré una bona recompensa.